On es el batec realment, ¿atracció o sentiment? El primer es el primer i ningu mai com ell, ¿o sí? Tal volta pugui ser el segon, el cuart, o fins l´infinit ell. Puc ser diferent, no mes cal comprobar- ho.
Creus que no hi ha sorroll, creus que no puc ser enrrere, creus en l´imposible de tornar, pero quan menys t´ho esperes, surt el sol.
Ara boira, més tard plou, com una gota d´aigüa en mig d´una sequia, queda desmostrat que mai es tard per començar, per coneixer més enya de les muntanyes i del centres comercials, de les pantalles i els tic tac del rellotge i les tecles de la tecnología. Dalt del tot, on el soroll de la teua veu puga arribar a tots com mai ho has fet, on respires amb els pulmons rebosant l´aire fresc del lloc on ets, on creus que ningu, ni cap cosa pot ferte mal; sempre tens coses per mostrar-li, no et fa falta ningú més, tan sol fer de dos, només un.
El teu sol, la teua tardor, el teu hivern amb el seu fred donant pas al gegant abraç que estaves desitjant, la teua primavera plena de colors, amb els teus vestits i les seues flors, ballant per ultim cop la vostra cançó, donants voltes i voltes fins que els teus pensaments arriben als peus. Amb el cap buit, sense cap maniobra li´l dones eixe petó que et portarà al nubols, encara més enya d´on creies esser.
Pero… Ya no pots fer res, no més mostrar un somriure, perque tot ha tornat on era al principi, on no hi havia res. No més una mirada de dalt a baix que vas confondre amb algo més, ponsant-li nom i sentiments.
Dubtes de com será, si realment es el que esperes, pero no pots fer res, no pots fer en davant, no pots fer enrrere, tan sols fer teua la nit d´una realitat paralela.
Creus que no hi ha sorroll, creus que no puc ser enrrere, creus en l´imposible de tornar, pero quan menys t´ho esperes, surt el sol.
Ara boira, més tard plou, com una gota d´aigüa en mig d´una sequia, queda desmostrat que mai es tard per començar, per coneixer més enya de les muntanyes i del centres comercials, de les pantalles i els tic tac del rellotge i les tecles de la tecnología. Dalt del tot, on el soroll de la teua veu puga arribar a tots com mai ho has fet, on respires amb els pulmons rebosant l´aire fresc del lloc on ets, on creus que ningu, ni cap cosa pot ferte mal; sempre tens coses per mostrar-li, no et fa falta ningú més, tan sol fer de dos, només un.
El teu sol, la teua tardor, el teu hivern amb el seu fred donant pas al gegant abraç que estaves desitjant, la teua primavera plena de colors, amb els teus vestits i les seues flors, ballant per ultim cop la vostra cançó, donants voltes i voltes fins que els teus pensaments arriben als peus. Amb el cap buit, sense cap maniobra li´l dones eixe petó que et portarà al nubols, encara més enya d´on creies esser.
Pero… Ya no pots fer res, no més mostrar un somriure, perque tot ha tornat on era al principi, on no hi havia res. No més una mirada de dalt a baix que vas confondre amb algo més, ponsant-li nom i sentiments.
Dubtes de com será, si realment es el que esperes, pero no pots fer res, no pots fer en davant, no pots fer enrrere, tan sols fer teua la nit d´una realitat paralela.
Comentarios
Publicar un comentario